Instruments de percussió

Els instruments de percussió tenen les següents característiques:

• Són els instruments en què el so és produït percudint, rascant o sacsejant.

• Són els instruments més antics.

• La majoria d’aquests instruments produeixen sons indeterminats. Però podem trobar d’instruments que poden produir sons afinats o determinats.

• Els instruments de corda percudida no s’inclouen en aquest grup de la percussió. Estan compresos entre els idiòfons i els membranòfons.

Distinguim els següents instruments de percussió:

De so afinat o determinat	De so no afinat o indeterminat
metal·lòfon xilòfon vibràfon marimba timbales campanes campanes tubulars campanes de vidre campanes de làmina celesta (Entre parèntesi instruments populars que no solen formar part de l’orquestra)	bombo ("bongos") caixa clara claus (o claves) cascavells castanyoles cròtals (derbuka) (djembé) gong güiro (o buiro) maraques (nunut o nunun) pandereta pandero platerets redoblant tambor tamborí triangle

Instruments de Vent fusta

Els instruments de vent del grup de la fusta formen un conjunt més heterogeni que els del grup del metall. Podríem dir que incloem en el grup de la fusta tots aquells instruments de vent de l'orquestra o la banda que no tenen les característiques dels del grup del metall. 

La denominació de fusta prové de temps en què tots aquests instruments estaven, efectivament, fets de fusta. Avui dia, però, les flautes travesseres es fabriquen en metalls i el saxòfon, que cal incloure en les fustes per les seves característiques, sempre s'ha fabricat, des de la seva invenció, amb metall. Fins i tot existeixen instruments fabricats amb elements plàstics (flautes, clarinets, oboès, …)

El grup inclou les flautes (travesseres i de bisell), els instruments de llengüeta simple i els de llengüeta doble. L'aire produeix el so en ser tallat pel bisell o per la vibració de les llengüetes, no per la vibració dels llavis de l'instrumentista com en el cas dels metalls.

Tots ells poden produir tota l'escala musical, gràcies a perforacions que tenen al llarg del tub sonor (que pot ser cilíndric o cònic), que es tapen o bé amb els dits o bé mitjançant claus.

Instruments de Vent metall III: La trompa

LA TROMPA

La trompa, també anomenada corn, té un tub la llargada del qual supera els 7 m. Es combina amb una embocadura relativament petita, cosa que, gràcies també a la seva gran campana, li dóna el seu timbre, especialment avellutat i dolç entre els del grup del metall.

Les trompes actuals solen estar afinades en Fa o en Si b i disposen, com la trompeta, de tres pistons o cilindres. Quan n'hi ha un quart, aquest és transpositor. Com en el cas de la trompeta, n'existeixen sense pistons, com els corns de caça, i en són parents els corns dels Alps, de forma recta.

Instruments de Vent metall II: La trompeta

LA TROMPETA


La trompeta és el més petit dels instruments del grup del metall, per tant, el que fa les notes més agudes. Normalment estan afinades en Si bemól o en Do, però n'hi ha altres, com la "piccolo" (més petita i que fa notes més agudes), amb un quart pistó que la transposa en Fa.

També existeixen trompetes més greus. Les més habituals tenen una extensió d'una octava i una sexta i disposen de tres pistons. Ja a finals de l'Edat Mitjana es va doblegar en una forma semblant a l'actual. La seva potència i brillantor la van fer imprescindible en cerimònies militars, religioses i civils. Encara ara, les cornetes militars són descendents directes d'aquelles trompetes sense pistons.

Instruments de Vent metall I

INTRODUCCIÓ

Els instruments de vent del grup del metall consisteixen en un tub llarg i estret de metall (llautó, bronze, argent o alpaca), que va eixamplant-se gradualment des de l'embocadura fins al pavelló (també anomenat campana). El tub, per tant, té forma cònica.

L'embocadura té forma d'embut i els instrumentistes, malgrat ser un terme no acceptat per l'IEC, l'anomenen "boquilla". El so es produeix a partir de la vibració dins l'embocadura dels llavis de l'instrumentista.

La gran llargada del tub ha fet que, amb l'evolució històrica, s'hagin anat plegant sobre si mateixos, en formes diverses, des de finals de l'Edat Mitjana. Els seus avantpassats, com el "salpynx" grec i la "buccina" romana, eren rectes, i encara perdura el "Corn dels Alps", de forma pràcticament recta i que cal recolzar a terra per a poder-lo tocar.

L'ús melòdic i concertant d'aquests instruments, però, topava amb el greu problema que un tub sonor simple només pot produir amb comoditat els harmònics del so fonamental. Aquest problema, que només havia resolt, ja feia segles, el trombó, gràcies al seu tub regulable (les vares), es solucionà per a la resta dels instruments de la família al segle XIX, amb la invenció dels pistons, que permeteren la interpretació ajustada de tots els graus de l'escala cromàtica. El pistó és un mecanisme que desvia l'aire per un tub suplementari, amb el resultat que la llargada total del tub augmenta mentre el pistó és accionat.

L'extensió dels instruments de vent de metall està al voltant de dues octaves i mitja.

Instruments de corda fregada V: El contrabaix

EL CONTRABAIX 

El contrabaix és un instrument de corda fregada perquè es toca fregant les cordes amb un arc. Les cordes també es poden tocar amb els dits, fent pizzicatos. Té quatre cordes i és el més gran d’aquesta família, per això pot fer les notes més greus i es sol tocar de peu o recolzat a una banqueta. A la part de baix té una petita pica per recolzar-lo al terra. En l’orquestra es situa normalment darrere dels altres instruments de corda i a la dreta del director.Aquí podeu veure les seves parts:

Instruments de corda fregada IV: El violoncel

EL VIOLONCEL

El violoncel és un instrument de corda fregada perquè es toca fregant les cordes amb un arc. Les cordes també es poden tocar amb els dits, fent pizzicatos. Té quatre cordes i és bastant més gran que el violí i la viola, per això pot fer notes més greus i es sol tocar assegut. A la part de baix té una pica per recolzar-lo al terra i d’aquesta manera poder posar-se’l entre les cames. En l’orquestra es situa normalment davant o a la dreta del director.

Tot seguit podeu veure les seves parts:

Instruments de corda fregada III: La viola

LA VIOLA

La viola és un instrument de corda fregada perquè es toca fregant les cordes amb un arc. Les cordes també es poden tocar amb els dits, fent pizzicatos. Té quatre cordes i és molt semblant al violí però el seu tamany és una mica més gran per això pot fer notes més greus. En l’orquestra, aquest instrument es toca assegut i es situa normalment a la dreta del director. En cas de que la persona que toca la viola és un solista, és a dir el protagonista, sol estar de peu davant de l’escenari perquè tothom el pugui veure i escoltar.

Tot seguit podeu veure les seves parts:

Instruments de corda fregada II: El violí

EL VIOLÍ

El violí és un instrument de corda fregada perquè es toca fregant les cordes amb un arc. Les cordes també es poden tocar amb els dits, fent pizzicatos. Té quatre cordes i és el més petit d’aquesta família, per això pot fer les notes més agudes. En l’orquestra, aquest instrument es toca assegut i es situa normalment a l’esquerra de l’escenari, tot i que en algunes orquestres els violins segons es situen a la dreta del director. En cas de que la persona que toca el violí és un solista, és a dir el protagonista, sol estar de peu davant de l’escenari perquè tothom el pugui veure i escoltar. Els violins més valuosos de tots pel seu so són els Stradivarius.

Tot seguit podeu veure les seves parts:

Instruments de corda fregada I

INTRODUCCIÓ

Els instruments de corda fregada o d'arc deuen el seu nom al fet que les cordes sonen en ser fregades amb un arquet. Constitueixen el nucli principal de l'orquestra i, de fet, en són l'origen. L'orquestra simfònica actual deriva de les orquestres de corda, a les quals es van anar afegint instruments de vent i percussió. Són, també, els únics instruments de corda que formen part permanentment de l'orquestra. Altres instruments de corda, especialment l'arpa, el piano i la guitarra, no hi són pas sempre presents (l'arpa hi és més habitualment, el piano i la guitarra, només quan han de desenvolupar funcions solistes).

Actualment, el grup es composa de quatre instruments: el violí, la viola, el violoncel i el contrabaix, tot i que, històricament, els grups de violes de braç i violes de gamba, dels quals deriven, havien tingut nombrosos components. La diferència entre les antigues violes de braç i les de gamba prové de la manera d'agafar-les per part de l'instrumentista (amb el braç o entre les cames [gambes]). El violí i la viola actuals provenen de les violes de braç i el violoncel, tot i que la manera de tocar-lo recorda a les violes de gamba, té la mateixa morfologia. El contrabaix és l'únic dels quatre que conserva formes més similars a les violes de gamba.

La forma característica de la caixa de ressonància d'aquests instruments, amb les entrades laterals en forma de U, ve donada per la necessitat de facilitar el pas de l'arquet quan aquest frega les cordes extremes.

Les cordes poden ser tocades, també, amb els dits, en una tècnica que s'anomena "pizzicatto", però no sol ser el més habitual en la música clàssica. El contrabaix, en canvi, sol ser tocat només amb els dits en la música de jazz i, també ho és, molt habitualment, en la música de Cobla, especialment en els fragments més forts de les sardanes.Els instruments de corda fregada o d'arc deuen el seu nom al fet que les cordes sonen en ser fregades amb un arquet. Constitueixen el nucli principal de l'orquestra i, de fet, en són l'origen. L'orquestra simfònica actual deriva de les orquestres de corda, a les quals es van anar afegint instruments de vent i percussió. Són, també, els únics instruments de corda que formen part permanentment de l'orquestra. Altres instruments de corda, especialment l'arpa, el piano i la guitarra, no hi són pas sempre presents (l'arpa hi és més habitualment, el piano i la guitarra, només quan han de desenvolupar funcions solistes).

La forma característica de la caixa de ressonància d'aquests instruments, amb les entrades laterals en forma de U, ve donada per la necessitat de facilitar el pas de l'arquet quan aquest frega les cordes extremes.

Les cordes poden ser tocades, també, amb els dits, en una tècnica que s'anomena "pizzicatto", però no sol ser el més habitual en la música clàssica. El contrabaix, en canvi, sol ser tocat només amb els dits en la música de jazz i, també ho és, molt habitualment, en la música de Cobla, especialment en els fragments més forts de les sardanes.

Actualment, el grup es composa de quatre instruments: el violí, la viola, el violoncel i el contrabaix, tot i que, històricament, els grups de violes de braç i violes de gamba, dels quals deriven, havien tingut nombrosos components. La diferència entre les antigues violes de braç i les de gamba prové de la manera d'agafar-les per part de l'instrumentista (amb el braç o entre les cames [gambes]). El violí i la viola actuals provenen de les violes de braç i el violoncel, tot i que la manera de tocar-lo recorda a les violes de gamba, té la mateixa morfologia. El contrabaix és l'únic dels quatre que conserva formes més similars a les violes de gamba.

Compositors valencians

Valencia es de los pocos lugares de España que observa una fuerte y larga tradición musical. Del siglo XIX proviene Salvador Giner, todo un patriarca de la música valenciana, y uno de los pocos compositores genuinamente románticos españoles, de los pocos que se sustrajeron al influjo italianizante. En esta obra para una orquesta maravillosamente tratada, “Les fases del camp”, se escuchan ecos del Romanticismo germano, desde el Mendelssohn de “El sueño de una noche de verano” a Schumann. Pero la música suena fresca y con gracia. Me encanta esta obra.

Vicente Asencio y Ricardo Olmos estuvieron en la “época de los manifiestos”, los años 30. Mientras que los madrileños y catalanes firmaban los suyos en tiempos de la República o próximos a ella, los valencianos no podían ser menos. Había que renovar un panorama musical obsoleto, lleno de castizos y zarzueleros que daban una imagen de pandereta de la música española. Junto con una serie de jóvenes y entusiastas compositores valencianos (Vicente Garcés, Emilio Valdés, Luis Sánchez y Ricardo Olmos) formó el llamado Grupo de los Jóvenes. En 1934 publicaron el primer manifiesto de la música valenciana en el que expresaban su ideario estético, que pasaba por la consecución de un arte musical plenamente valenciano:

“Aspiramos a la realización de un arte musical valenciano vigoroso y rico, a la existencia de una escuela valenciana fecunda y múltiple, que incorpore a la música universal el matiz psicológico y la emoción propia de nuestro pueblo y de nuestro paisaje. Un arte y una escuela que se manifiesten en todos los géneros, en la sinfonía, en la Ópera, en el ballet…”

Instruments valencians (II)

El Tabalet

El tabalet o tabal es el instrumento de percusión que siempre acompaña a la dolçaina. Ya hay documentos históricos y literarios del siglo XIII en los que se cita junto a ella. Es la réplica del tamboril dulzainero en la zona de Valencia. Este instrumento coge su nombre del árabe hispánico aṭṭabál y este del árabe clásico ṭabl por lo que se intuye que el instrumento es de origen árabe. La palabra atabal hace referencia a los timbales y a los tambores pequeños.

El tabalet es un tambor más alto de lo normal, de unos 20 cm., y de un diámetro de 30 cm. aproximadamente que va tensado por cuerdas laterales y suele ir adornado de un bordón que permite llevarlo como mochila. Hay tabalets de muchas medidas y cualquier niño puede empezar aprendiendo canciones y ritmos con el tabal.

El parche de arriba, es decir el que recibe todos los golpes, se llama 'piel de batir': antes era de piel de cabra y ahora de plástico o fibra. El parche de abajo se llama 'bordoner', porque es el que soporta la tensión de los bordones (antiguamente hechos de tripa de animal y ahora de metal)  que cuando vibran producen ese sonido original, y que son tensados por clavijas. A quien toca el tabalet se le llama tabaleter.

Valencia en Fallas también te invita a vibrar al escuchar el dulce sonido de la dolçaina con el acompañamiento del redoblar juguetón del tabalet, mientras éstos alegran los pasacalles con su sonido estridente perdido en un conjunto sonoro dinámico, a veces con cierto aire épico y marcial

Instruments valencians

La Dolçaina

La dolçaina (dulzaina) es un instrumento de viento tradicional de la cultura valenciana de descendencia árabe. Podemos atribuir su origen a los poblados de la era mesopotámica (3.000 adC.) puesto que existieron muchos instrumentos parecidos de viento de sección cónica, con agujeros para tapar con los dedos y doble lengüeta que hoy lo clasificamos en la familia del abub. Pero fueron los cinco siglos de cultura musulmana los que determinaron su influencia en nuestra cultura. Prueba de ello es las múltiples referencias a este instrumento, concebido para fiestas, en manuscritos árabes de la época de Al-Ándalus y su presencia en las tierras del sur.
 

 

 La dolçaina es la precursora del oboe, por lo que formará parte de esta familia de instrumentos ya que es de forma cónica y boquilla de doble lengüeta (caña). La caña utilizada es la más grande de la familia por lo que será necesario mayor cantidad de aire para hacer vibrar a la doble lengüeta: esto y su primitiva construcción hace que la ejecución sea difícil. La vibración del aire no la da los labios como en instrumentos de viento como la trompeta, si no que, a diferencia de éstos, no hay que relajar los labios, hay que endurecerlos para que la caña vibre y sea la que perturbe el aire expulsado por la boca.

Dulzaina, albogue, dolçaina, donsaina, chirimita o xirimia,… a veces gaita. Múltiples nombres recibe éste instrumento hecho de madera de orígenes diversos (dicen que la mejor es la que nace de la raíz de algarrobo borde) y de gran potencia sonora. Puesto que el sentido de la dolçaina es animar fiestas populares generalmente en espacios abiertos como calles o plazas, a lo largo de los años se ha perfeccionado para potenciar al máximo su característico sonido agudo hasta hacerlo muy potente y penetrante. Y además, aquel que hace sonar la dolçaina, debe tener mucha práctica, buena resistencia pulmonar y física para hacerla sonar melódica y durante el tiempo que requiera, dado que es un instrumento corto que por su naturaleza ofrece gran resistencia al aire.

Entre las melodías más bellas que se tocan con la dolçaina podemos destacar la “Muixeranga” (los famosos castillos humanos) original del pueblo valenciano Algemesí. A quien toca la dolçaina se le llama dolçainer.

 

Valencia y sus pueblos dan cobijo a múltiples “Collas de Dolçainers i Tabaleters”, asociaciones musicales, culturales y grupos que popularizan el particular y alegre sonido de estos instrumentos. A principios de este mismo año 2017 el sonido de la nueva modalidad de dolçaina llamada dolçaina baixa ha sido exportado por la 'Colla de Dolçainers i Tabaleters de Bétera' a Bulgaria como primera parada de tantas por Europa, financiados por el proyecto “Musicability” de la Unión Europea