Els instruments de
vent del grup del metall consisteixen en un tub llarg i estret de metall
(llautó, bronze, argent o alpaca), que va eixamplant-se gradualment des de
l'embocadura fins al pavelló (també anomenat campana). El tub, per tant, té
forma cònica.
L'embocadura té forma d'embut i els instrumentistes, malgrat ser un terme no acceptat per l'IEC, l'anomenen "boquilla". El so es produeix a partir de la vibració dins l'embocadura dels llavis de l'instrumentista.
La gran llargada del tub ha fet que, amb l'evolució històrica, s'hagin anat plegant sobre si mateixos, en formes diverses, des de finals de l'Edat Mitjana. Els seus avantpassats, com el "salpynx" grec i la "buccina" romana, eren rectes, i encara perdura el "Corn dels Alps", de forma pràcticament recta i que cal recolzar a terra per a poder-lo tocar.
L'ús melòdic i concertant d'aquests instruments, però, topava amb el greu problema que un tub sonor simple només pot produir amb comoditat els harmònics del so fonamental. Aquest problema, que només havia resolt, ja feia segles, el trombó, gràcies al seu tub regulable (les vares), es solucionà per a la resta dels instruments de la família al segle XIX, amb la invenció dels pistons, que permeteren la interpretació ajustada de tots els graus de l'escala cromàtica. El pistó és un mecanisme que desvia l'aire per un tub suplementari, amb el resultat que la llargada total del tub augmenta mentre el pistó és accionat.
L'extensió dels instruments de vent de metall està al voltant de dues octaves i mitja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada