Instruments de percussió

Els instruments de percussió tenen les següents característiques:

• Són els instruments en què el so és produït percudint, rascant o sacsejant.

• Són els instruments més antics.

• La majoria d’aquests instruments produeixen sons indeterminats. Però podem trobar d’instruments que poden produir sons afinats o determinats.

• Els instruments de corda percudida no s’inclouen en aquest grup de la percussió. Estan compresos entre els idiòfons i els membranòfons.

Distinguim els següents instruments de percussió:

De so afinat o determinat	De so no afinat o indeterminat
metal·lòfon xilòfon vibràfon marimba timbales campanes campanes tubulars campanes de vidre campanes de làmina celesta (Entre parèntesi instruments populars que no solen formar part de l’orquestra)	bombo ("bongos") caixa clara claus (o claves) cascavells castanyoles cròtals (derbuka) (djembé) gong güiro (o buiro) maraques (nunut o nunun) pandereta pandero platerets redoblant tambor tamborí triangle

Instruments de Vent fusta

Els instruments de vent del grup de la fusta formen un conjunt més heterogeni que els del grup del metall. Podríem dir que incloem en el grup de la fusta tots aquells instruments de vent de l'orquestra o la banda que no tenen les característiques dels del grup del metall. 

La denominació de fusta prové de temps en què tots aquests instruments estaven, efectivament, fets de fusta. Avui dia, però, les flautes travesseres es fabriquen en metalls i el saxòfon, que cal incloure en les fustes per les seves característiques, sempre s'ha fabricat, des de la seva invenció, amb metall. Fins i tot existeixen instruments fabricats amb elements plàstics (flautes, clarinets, oboès, …)

El grup inclou les flautes (travesseres i de bisell), els instruments de llengüeta simple i els de llengüeta doble. L'aire produeix el so en ser tallat pel bisell o per la vibració de les llengüetes, no per la vibració dels llavis de l'instrumentista com en el cas dels metalls.

Tots ells poden produir tota l'escala musical, gràcies a perforacions que tenen al llarg del tub sonor (que pot ser cilíndric o cònic), que es tapen o bé amb els dits o bé mitjançant claus.

Instruments de Vent metall III: La trompa

LA TROMPA

La trompa, també anomenada corn, té un tub la llargada del qual supera els 7 m. Es combina amb una embocadura relativament petita, cosa que, gràcies també a la seva gran campana, li dóna el seu timbre, especialment avellutat i dolç entre els del grup del metall.

Les trompes actuals solen estar afinades en Fa o en Si b i disposen, com la trompeta, de tres pistons o cilindres. Quan n'hi ha un quart, aquest és transpositor. Com en el cas de la trompeta, n'existeixen sense pistons, com els corns de caça, i en són parents els corns dels Alps, de forma recta.

Instruments de Vent metall II: La trompeta

LA TROMPETA


La trompeta és el més petit dels instruments del grup del metall, per tant, el que fa les notes més agudes. Normalment estan afinades en Si bemól o en Do, però n'hi ha altres, com la "piccolo" (més petita i que fa notes més agudes), amb un quart pistó que la transposa en Fa.

També existeixen trompetes més greus. Les més habituals tenen una extensió d'una octava i una sexta i disposen de tres pistons. Ja a finals de l'Edat Mitjana es va doblegar en una forma semblant a l'actual. La seva potència i brillantor la van fer imprescindible en cerimònies militars, religioses i civils. Encara ara, les cornetes militars són descendents directes d'aquelles trompetes sense pistons.

Instruments de Vent metall I

INTRODUCCIÓ

Els instruments de vent del grup del metall consisteixen en un tub llarg i estret de metall (llautó, bronze, argent o alpaca), que va eixamplant-se gradualment des de l'embocadura fins al pavelló (també anomenat campana). El tub, per tant, té forma cònica.

L'embocadura té forma d'embut i els instrumentistes, malgrat ser un terme no acceptat per l'IEC, l'anomenen "boquilla". El so es produeix a partir de la vibració dins l'embocadura dels llavis de l'instrumentista.

La gran llargada del tub ha fet que, amb l'evolució històrica, s'hagin anat plegant sobre si mateixos, en formes diverses, des de finals de l'Edat Mitjana. Els seus avantpassats, com el "salpynx" grec i la "buccina" romana, eren rectes, i encara perdura el "Corn dels Alps", de forma pràcticament recta i que cal recolzar a terra per a poder-lo tocar.

L'ús melòdic i concertant d'aquests instruments, però, topava amb el greu problema que un tub sonor simple només pot produir amb comoditat els harmònics del so fonamental. Aquest problema, que només havia resolt, ja feia segles, el trombó, gràcies al seu tub regulable (les vares), es solucionà per a la resta dels instruments de la família al segle XIX, amb la invenció dels pistons, que permeteren la interpretació ajustada de tots els graus de l'escala cromàtica. El pistó és un mecanisme que desvia l'aire per un tub suplementari, amb el resultat que la llargada total del tub augmenta mentre el pistó és accionat.

L'extensió dels instruments de vent de metall està al voltant de dues octaves i mitja.

Instruments de corda fregada V: El contrabaix

EL CONTRABAIX 

El contrabaix és un instrument de corda fregada perquè es toca fregant les cordes amb un arc. Les cordes també es poden tocar amb els dits, fent pizzicatos. Té quatre cordes i és el més gran d’aquesta família, per això pot fer les notes més greus i es sol tocar de peu o recolzat a una banqueta. A la part de baix té una petita pica per recolzar-lo al terra. En l’orquestra es situa normalment darrere dels altres instruments de corda i a la dreta del director.Aquí podeu veure les seves parts:

Instruments de corda fregada IV: El violoncel

EL VIOLONCEL

El violoncel és un instrument de corda fregada perquè es toca fregant les cordes amb un arc. Les cordes també es poden tocar amb els dits, fent pizzicatos. Té quatre cordes i és bastant més gran que el violí i la viola, per això pot fer notes més greus i es sol tocar assegut. A la part de baix té una pica per recolzar-lo al terra i d’aquesta manera poder posar-se’l entre les cames. En l’orquestra es situa normalment davant o a la dreta del director.

Tot seguit podeu veure les seves parts:

Instruments de corda fregada III: La viola

LA VIOLA

La viola és un instrument de corda fregada perquè es toca fregant les cordes amb un arc. Les cordes també es poden tocar amb els dits, fent pizzicatos. Té quatre cordes i és molt semblant al violí però el seu tamany és una mica més gran per això pot fer notes més greus. En l’orquestra, aquest instrument es toca assegut i es situa normalment a la dreta del director. En cas de que la persona que toca la viola és un solista, és a dir el protagonista, sol estar de peu davant de l’escenari perquè tothom el pugui veure i escoltar.

Tot seguit podeu veure les seves parts:

Instruments de corda fregada II: El violí

EL VIOLÍ

El violí és un instrument de corda fregada perquè es toca fregant les cordes amb un arc. Les cordes també es poden tocar amb els dits, fent pizzicatos. Té quatre cordes i és el més petit d’aquesta família, per això pot fer les notes més agudes. En l’orquestra, aquest instrument es toca assegut i es situa normalment a l’esquerra de l’escenari, tot i que en algunes orquestres els violins segons es situen a la dreta del director. En cas de que la persona que toca el violí és un solista, és a dir el protagonista, sol estar de peu davant de l’escenari perquè tothom el pugui veure i escoltar. Els violins més valuosos de tots pel seu so són els Stradivarius.

Tot seguit podeu veure les seves parts:

Instruments de corda fregada I

INTRODUCCIÓ

Els instruments de corda fregada o d'arc deuen el seu nom al fet que les cordes sonen en ser fregades amb un arquet. Constitueixen el nucli principal de l'orquestra i, de fet, en són l'origen. L'orquestra simfònica actual deriva de les orquestres de corda, a les quals es van anar afegint instruments de vent i percussió. Són, també, els únics instruments de corda que formen part permanentment de l'orquestra. Altres instruments de corda, especialment l'arpa, el piano i la guitarra, no hi són pas sempre presents (l'arpa hi és més habitualment, el piano i la guitarra, només quan han de desenvolupar funcions solistes).

Actualment, el grup es composa de quatre instruments: el violí, la viola, el violoncel i el contrabaix, tot i que, històricament, els grups de violes de braç i violes de gamba, dels quals deriven, havien tingut nombrosos components. La diferència entre les antigues violes de braç i les de gamba prové de la manera d'agafar-les per part de l'instrumentista (amb el braç o entre les cames [gambes]). El violí i la viola actuals provenen de les violes de braç i el violoncel, tot i que la manera de tocar-lo recorda a les violes de gamba, té la mateixa morfologia. El contrabaix és l'únic dels quatre que conserva formes més similars a les violes de gamba.

La forma característica de la caixa de ressonància d'aquests instruments, amb les entrades laterals en forma de U, ve donada per la necessitat de facilitar el pas de l'arquet quan aquest frega les cordes extremes.

Les cordes poden ser tocades, també, amb els dits, en una tècnica que s'anomena "pizzicatto", però no sol ser el més habitual en la música clàssica. El contrabaix, en canvi, sol ser tocat només amb els dits en la música de jazz i, també ho és, molt habitualment, en la música de Cobla, especialment en els fragments més forts de les sardanes.Els instruments de corda fregada o d'arc deuen el seu nom al fet que les cordes sonen en ser fregades amb un arquet. Constitueixen el nucli principal de l'orquestra i, de fet, en són l'origen. L'orquestra simfònica actual deriva de les orquestres de corda, a les quals es van anar afegint instruments de vent i percussió. Són, també, els únics instruments de corda que formen part permanentment de l'orquestra. Altres instruments de corda, especialment l'arpa, el piano i la guitarra, no hi són pas sempre presents (l'arpa hi és més habitualment, el piano i la guitarra, només quan han de desenvolupar funcions solistes).

La forma característica de la caixa de ressonància d'aquests instruments, amb les entrades laterals en forma de U, ve donada per la necessitat de facilitar el pas de l'arquet quan aquest frega les cordes extremes.

Les cordes poden ser tocades, també, amb els dits, en una tècnica que s'anomena "pizzicatto", però no sol ser el més habitual en la música clàssica. El contrabaix, en canvi, sol ser tocat només amb els dits en la música de jazz i, també ho és, molt habitualment, en la música de Cobla, especialment en els fragments més forts de les sardanes.

Actualment, el grup es composa de quatre instruments: el violí, la viola, el violoncel i el contrabaix, tot i que, històricament, els grups de violes de braç i violes de gamba, dels quals deriven, havien tingut nombrosos components. La diferència entre les antigues violes de braç i les de gamba prové de la manera d'agafar-les per part de l'instrumentista (amb el braç o entre les cames [gambes]). El violí i la viola actuals provenen de les violes de braç i el violoncel, tot i que la manera de tocar-lo recorda a les violes de gamba, té la mateixa morfologia. El contrabaix és l'únic dels quatre que conserva formes més similars a les violes de gamba.